14 de juliol de 2010
04.00 (hora de Palma): M’aixec.
06.50: Partesc cap a Munich. Vol normal ple de nins emprenyosos.
10.25: Partesc cap a Moscú. Més nins emprenyosos.
15:45 aprox. (a partir d’ara anam amb hora de Moscú; 2 hores més): Arribam
18.00 aprox.: Ningú m’havia dit que necessitàs un full d’immigració a més del passaport amb visat! He hagut de fer cua dos pics per passar el control de passaports. Després duanes (res a declarar). Després el conductor ha fet tard i m’ha esperat al lloc equivocat, m’ha duit una feinada trobar-lo (i evitar els taxistes).
19.00 aprox.: Estic rebentat, he de descansar. No tenc ni gana. Queda una setmana per davant. Quedam amb na M. que ens veurem l’endemà dematí.
15 de juliol de 2010
09.45: Vaig a berenar, justet perquè tanquen a les 10.
10.35: SMS de na M. Quedam a les 13.00 a les portes de l’estació de metro Avtozavodskaya, la més propera a l’hotel.
Hi vaig a peu… si tot va bé i no me perd per Moscú, hauria de poder continuar això aviat :P
(actualització; deixaré de posar hores perquè tanmateix me les hauré d’inventar; i no seré tan detallat, que no acabaré mai; però sé que si intent fer-ho detallat més envant, no ho faré mai; he d’escriure així, ara, per escriure alguna cosa)
Ens trobam amb na M. Intercanvi de regals i tal i qual. Encantador tot. Li don quatre coses típiques mallorquines. Me dona artesania autèntica (no de souvenir) i un quadre original seu ^_^
Me fa una visita guiada per les estacions més guapes (moltes) i m’ensenya a emprar el metro. És senzill però MOLT gros. Qualsevol sap entrar i sortir dels trens, la gràcia està en desxifrar els mapes i sobre tot les indicacions per saber quina estació i quin tren és la que necessites. Els trens són enormes, de ferro, pesats, molt ràpids, antics, potents, renovers. Terrorífics, però molt efectius. Impressionants.
Estic contentíssim dels meus coneixements de rus (nivell pre-escolar) perquè al manco puc llegir les indicacions.
També hi ha regles per al transit de persones sobre tot a les escales mecàniques, que va bé saber-les i així la gent no te renya. Si te quedes quiet a un escaló, a la dreta. Si baixes a peu per fer més via, per l’esquerra. Qualsevol altre cosa, bronca generalitzada :)
Ens aturam per dinar a un lloc de menjar típic del centre, petitet. Tartes! Una amanida a mitges, na M. beu granisat de fruites i jo vi blanc. Bo, però ni idea d’on és. Aquest bar no serveix a les taules, na M. me duu directament la copa plena des de la barra la qual cosa demostra fins a quin punt m’inspira confiança :D
Tarta de pollastre per jo, tarta de salmó per a ella. I tarta de fruites a mitges al final. Boníssim i no massa car. Tot amb gust intens d’espícies desconegudes per a jo. Sort que tenia intèrpret ;) perquè no me defens jo tot sol per demanar aquestes coses a un lloc d’aquest tipus. Bé, ara crec que me podria atrevir O:)
Seguim el tour, més gent, més coses, etc. Na M. va triar fer-lo quasi tot en metro perquè feia molta calor al carrer. Idea brillant. I realment ho tenia planificat, tenia una llista de pàgina i mitja de coses per fer, i va sortir tot bé :)
16 de juliol de 2010
Na M. na N. i companyía són al concert de Nalitch a St. Petersburg, tornen demà. Jo finalment no he pogut perquè aconseguir tiquets per a un estranger és bastant més dificil i en tenir-ho tot arreglat ja hauria passat el concert :P
És un bon moment per descubrir si me puc valer per jo mateix, perquè ahir va esser fantàstic però vaig notar que sempre que feia falta interactuar amb algú tot d’una parlaven les meves amigues directament en rus, fins i tot per comprar aigua. Jo sé que aniré més de cul però ho he de provar. Vaig a posar en pràctica l’ensenyament de na M. i funciona, arrib jo tot solet a la Plaça Roja (NO, no té res a veure amb so p*to futbol de m*rda) i fins i tot puc trobar una oficina amagadíssima que m’havia recomanat la recepcionista de l’hotel, que organitza tours guiats només en anglès.
He triat la visita al Kremlin que són més de 3 hores. Espectacular. Una vegada més, fora càmera. Abans tenia il.lusió de mostrar les coses als meus pares, però l’he perduda. Ho podeu veure com una forma d’egoïsme si voleu, però me fa peresa dur la càmera penjada i m’estim més veure les coses per jo mateix, aquí, ara. Experiències, no coses (en aquest cas, les coses serien fotos). I la tenc, la càmera! Vaig dur la Lumix. A veure si els propers dies m’anim a mostrar-vos alguna cosa. De moment, quatre xorra-fotos amb l’iPhone que vaig penjant al Facebook.
Molt divertit el tour del Kremlin. El guia és un rus bastant major que troba que és una pena que se morís en Lenin :D i ens mostra tota la cosa amb un punt de vista molt interessant. Opinions apart, en sap un ou, d’història, i ens ensenya molt. Amb el grup vé un alemany vell que sembla que és de l’altre bando (històric, vull dir) i li fa un munt de comentaris al guia que el posen de mal humor X”D
Ens feim amics amb una directiva d’una empresa grossa (Kraft) que ha vengut per feina però avui té lliure. Espenya una mica l’experiència “tot rus” però al manco no és espanyola :D i és certament més divertida que el dos vells que se barallen durant quasi tot el tour :P
El Kremlin és l’hòstia de gros, si hi anau a peu pensau a dur sabates còmodes. I hi ha seguretat com als aeroports. La foto que he penjat a Facebook, per cert, no és el Kremlin. És una església que està al costat, a la mateixa Plaça Roja. Jo ho sabia, però molta gent ho confon…
La meva conclusió d’avui és que això és diferent, és dur, però mola. Són gent molt pràctica. M’hi podria acostumar :)
17 de juliol de 2010
Buf quin cansament! Avui no hi ha crònica. De la mateixa manera que els ascensors del meu edifici entre la planta 2 i la 3 tenen un botó sense cap inscripció i als displays surt un guió en lloc d’un numero quan passa per allà, jo me sent autoritzat a botar-me dies X”D
Però bé, tot molt bé :)
18 de juliol de 2010
Com sempre, amb na M. no podia sortir més que un dia fantàstic :)
Ens trobam a Нагорная a les dotze. Li estic agafant el gust al metro perquè és molt ràpid i puntual, m’he agafat 20 minuts de marge i he fet 20 minuts prest. A més hi ha la quantitat justa de gent i guàrdies com per fer-lo intrínsecament segur. Jo m’hi he fixat molt i no hi ha mai una massa de gent grossa com per no poder moure’t com vols o haver de tenir contacte amb altre gent, però tampoc tan poca gent com per sentir-te massa tot sol.
Anam cap a Охотный ряд, un centre comercial subterrani quasi integrat al metro, bastant gros. Literalment hores fent voltes per allà, per fer un parell de compres. Personalment no necessit res però estic encantat d’assessorar. No me fa ni cas, com sempre, sense cap mania :D
Ens aturam a dinar a un cafè just enmig del centre comercial. Veig que aquí són molt freqüents les places redones amb una font enmig, i un bar al voltant. No vull dir que sigui exclussiu d’aquí, però és que n’hi ha molts. M’agraden. Ja que na M. s’ha deixat una pasta en les seves compres, i jo no he comprat res, convid jo de molt bon gust :)
Haviem de dinar en mitja horeta i al final estàvem tan bé que hem tardat quasi dues hores. Fantàstic, però hem de començar a tallar caps. Feim tard per tot. La visita al museu (no sé quin, ella comanda) haurà d’esperar. Els cotxes de Formula 1 al voltant de la Plaça Roja i el Kremlin, que facin les voltes que vulguin. Etc.
Via metro un altre pic, anam a un esdeveniment (gratis!) que ens ocuparà la resta del dia. A una sala petita de cinema, familiar, amb pufs sobre parquet i un projector electrònic en lloc de màquina grossa de cinema, devers 4 hores de retrospectiva sobre l’obra de Гарри Бардин, seguides de la presentació (pel director mateix, en persona) de la seva darrera obra.
Dit així sona molt pesat, però de totes formes seguiria na M. a l’infern, he tocat amb les mans moltes vegades que sigui a on sigui si m’hi du és per un bon motiu. Com esperava, va esser fantàstic. No feia falta entendre molt de rus per entendre les pel.licules. Eren totes molt variades i entretingudes. Tot era animació amb diferents tècniques (molt artesanal) amb una sincronització molt encertada amb la banda sonora en tot moment.
Després un equip de la tele nacional me va entrevistar, per diversos motius: estava assegut al centre i davant, na M. me va delatar :P i de totes formes cantava bastant que era l’únic estranger de la sala. Esper sincerament que perdin la cinta O:)
Al final el director va fer una espècie de conferència i (tot i que no vaig entendre més que una cinquena part) vaig veure que era un gran actor de veus. Se nota que se dedica a aquestes coses des de fa dècades. Al final va contestar preguntes, i ens varen mostrar el “making of” de la nova producció. Sincerament, me vaig xapar de riure amb aquest darrer video :D
Aquí teniu el director i na M., jo vaig fer la foto. Al final del post hi ha penjat un parell de curts http://vrita.livejournal.com/239189.html
19 de juliol de 2010
Per l’estil d’ahir. Tot diferent, a altres llocs, sense entrevistes a la tele, però igual de bé. Aquesta vegada més caminar i menys metro, que no fa tanta calor. Fotos precioses de na M. i paisatges ^^
Galeries d’art modern i de fotografía dins uns lofts enormes a una espècie de complex industrial abandonat i reconvertit en centre cultural. Voliem anar a un museu gegantí no massa enfora però justament els dilluns tanquen. Impressionant que ens ho faci saber una miliciana amb armilla antibales i les mans a la metralleta. Però bé, de bon rotllo, molt simpàtica :D
20 de juliol de 2010
Vaja. El pare de na N. sembla que s’està morint lluny d’aquí i se n’haurà d’anar. Na M. i jo no quedam ni tranquils ni contents… mal dia. Mal dia. Jo que fa mig any vaig perdre mon pare, sé com se passa. Mal dia. Ja veurem què passa, però… mal dia. No tenim ganes de res :(
(Actualització, horabaixa)
Gran canvi! Bones noticies!!! :D
La cosa era tan dramàtica, vida o mort, i tan enfora, que na N. no havia ni partit per por de ja no trobar son pare. Però ha millorat molt i ja és fora de perill. Ens hem reunit na M. na N. un amic d’una ex-república soviètica (no record el nom ni de l’amic ni de la república) i na N. (una altre amb un nom diferent però igual inicial :P). Ens hem anat replegant a les estacions de metro de pel camí. La intenció era triple: passar-ho bé, acompanyar na N. després de moments tan dificils, i despedir-me.
Hem anat a un cafè d’Azerbaijan (crec) amb menjar bonissim i a bon preu (la meitat de preu que a l’hotel i millor qualitat i quantitat). Hem menjat carn que recordava molt l’estil turc dels kebabs però autèntic i artesanal, absolutament fantàstic. Hem begut molt de te verd. Molt de vi negre. Champagne rus i tot (molt dolç, molts de vosaltres no el vos beurieu). Quan s’ha posat a ploure hem sortit aposta a banyar-nos perquè ha fet MOLTA calor aquesta setmana a Moscú.
Ha fet gràcia jugar com els al.lots als bassiots. Sort que sempre duc calçons de reserva. Hem anat caminant aposta a una estació de metro llunyana per estirar les cames. Crec que també aposta hem anat pels camins més complicats. Per no tornar enrera quan ens hem trobat sense sortida hem pujat la vora del riu Moskva per un lloc perillós prohibit botant no sé quantes barreres, des del nivell de l’aigua fins al nivell peatonal, un grapat de metres; complicat, però TAN divertit X”DDD
Ens hem despedit a l’estació de metro fa una estona, he regalat a na M. la meva tarja, li quedaven uns quants viatges. Me guard l’anterior, a zero, de record. Una gent collonuda, estic content de deixar na M. and na N. juntes aquí ^^
Ja me moc benissim i sense passar gens de pena pel metro de Moscú, aviat, eficientment. He arribat en pocs minuts a l’hotel i ara faré les maletes, me dutxaré i d’aquí quatre horetes… checkout i comença la “festa” del viatge de retorn.
21 de juliol de 2010
Ja ho completaré si canvia res, però el pla és a les 04.00 hora local tenir el checkout fet i trobar-me a la recepció de l’hotel amb el xofer que me durà cap a l’aeroport per fer el camí de tornada, aquesta vegada per Berlin en lloc de Munich. L’horabaixa ja hauria d’esser a Palma. Si els controladors fan el gilipolles faig comptes compixar-los des de l’avió perquè estaré MOLT cansat :P
Tremendament trist perquè me n’he d’anar, amb molt bons records del temps que he passat amb les meves amigues, i amb una mica de pena per les coses que no hem pogut fer. Necessit mesos per aquí, no vuit dies de no res.
Quedaría. No a viure per sempre, però una bona temporada… vos vull assegurar que SI. Sense cap dubte. Segur. No sé com se fa feina per aquí, però la ciutat funciona molt bé quan t’hi acostumes. I tot el que és passar-ho bé amb els amics, si en tens de bons, és TAN bo! :D
Només enyor la mar. El Moskva no és un riu massa net. I tanmateix els rius a mi no me basten. Mai havia estat tant de temps tan enfora de la mar. Quines ganes de veure la mar…
(Darrera actualització, horabaixa del dia 21)
Ja som a ca nostra. He pensat actualitzar amb les darreres experiències i idees que he tengut, tornant.
Els aeroports són prou diferents:
- Palma: És molt gros però funciona molt bé i està molt ben parit. També és que el tenc molt per mà, però realment està molt ben estructurat i senyalitzat.
- Munich: Enllaçar amb un altre vol és laberintic i els controls de passaports de la policia federal alemanya per sortir de la UE són un “numero”. Però bé, funciona.
- Moscú (Domodedovo): Tot molt molt diferent. Ajuda molt saber llegir rus. Convencions distintes a l’hora de senyalitzar. Estructura diferent. El personal de vegades només xerra rus però s’esforça per ajudar. Control de passaports molt estricte. Has d’emplenar (per duplicat, per entrar i per deixar preparada la sortida) un full d’immigració quan arribes i ningú t’ho diu. Per sortir t’has de treure les sabates i passar per un escàner corporal integral dels polèmics. Però bé, dins això, tot és molt correcte i té un sentit. Són durs però justs i seriosos. Funciona.
- Berlín (Tegel): Mare meva quin cristo. Pareix un poblet mexicà durant les festes patronals. Monitors d’informació apagats. Personal d’informació inexistent o (pitjor) que t’envia a la terminal que no és. He atravessat l’aeroport tres pics, sort que és petit. I he hagut de passar els controls de seguretat tres pics, un d’ells al revés. Patètica la desorganització. Han canviat la porta del meu vol incontables vegades. Hem embarcat 5 minuts abans de despegar. El personal estava senzillament xerrant i fent bromes, un grupet de quatre ó cinc persones… i més de 200 passatgers allà esperant. Ens han amollat com les cabres a la pista i hem hagut de trobar l’avió nosaltres. Ningú ha controlat que anàssim on toca. Només m’he quedat tranquil quan he sentit que el comandant deia que anàvem a Palma. Un malson d’aeroport, tot déu passava de tot. He demanat a un guardia i no m’ha ni mirat, ha fet un gest en pla “si no xerres alemany no ens comunicarem”. No m’esperava res d’això. Patètic, patètic. Molt poc seriós.
Una altre comparació:
- Professionals del cinema a Moscú: t’expliquen com amb un filferro, amb les mans, fotograma a fotograma, sense cap medi, se varen currar un curt. I te’l mostren i és tan intel.ligent i profund que t’emociona fins a les llàgrimes.
- “Professionals” del cinema a Palma (casualment he sentit una conversa fa una estona): que les subvencions estan fatal, que internet és una cova de lladres, i que a veure si no sé quina cosa estrambòtica que m’ha passat a casa se podría considerar accident laboral (la discussió ha durat més d’una hora; vos ho jur)..
